Els estudiosos apunten que els ritus motivats per la Festa de Sant Joan a Europa tenen un mateix origen. Cèltic. I que l'Església, com amb molts altres ritus precristians, la fagocita. L'adapta al seu credo i la fa seva. Així, una festa mil•lenària i d'origen mític es converteix en religiosa.
L'origen cèltic de la màgica nit de Sant Joan ens porta a indagar en els ritus que realitzen els druides, els sacerdots celtes. Els druides són els dipositaris de la saviesa profana i de la sagrada. Convençuts que, tard o d'hora, el foc i l'aigua s'ensenyoriran del món i que, per tant, és imprescindible adorar-los i sacralitzar-los.
Així, en la foguera sagrada que crema en la nit més curta de l'any, acostuma a repetir-se a les nits següents. Els tions cremats i les cendres seran llançats als camps per purificar-los (i, aprofitant l'avinentesa, per adobar-los). Resultat? Amb la purificació dels cultius, aquests creixeran més ufanosos i productius. La natura reneix. I és que la nit de Sant Joan té un caràcter de fecunditat. És costum que les noies saltin per damunt les flames per assegurar-se relacions sexuals sense conseqüències no desitjades. Això sí, és imprescindible que les flames no arribin a tocar a la noia en qüestió perquè aquesta no quedi embarassada. Contràriament a Irlanda, on la cultura celta encara avui dia manté molta força, les parelles aprofiten aquesta nit per saltar per damunt el foc per assegurar-se la descendència. I el mateix es fa amb el bestiar.
Però mentre la foguera crema, els celtes dansen i, gràcies al foc, fugen del pecat i les seves ànimes troben la pau. També caminen per damunt el foc amb els peus descalços, sense cremar-se. És més. Hi ha qui carrega a les espatlles algun noiet per caminar sobre les brases. No és masoquisme, no. Com més pes, menys perill de cremades als peus. No és gens estrany, doncs, que, amb aquesta forta influència del foc, els druides l'utilitzin per a la quiromància. Que segons l'espetec, el color o la forma de les flames augurin un futur o un altre. Una pràctica que no és exclusiva de la cultura celta.
La màgia d'una nit màgica
La mágica nit de Sant Joan, però, té una llegenda gairebé unànime a tot el món. Durant aquesta nit les "portes" que comuniquen amb el Més Enllà s'obren. Així, durant aquesta nit es pot accedir a grutes, castells i indrets encantats. S'alliberen de les seves presons a princeses i reines mores que estaven presoneres víctimes d'alguna bruixeria o malefici. Dones d'aigua, follets i altres éssers màgics aprofiten aquesta nit per donar un tomb i poder ser vistos per l'ull humà. El dimoni també aprofita per passejar-nos pel nostre món. Les plantes verinoses perden les seves propietats perjudicials. En canvi, les herbes guaridores centupliquen les seves virtuts. Aquesta nit, els tresors guardats a les entranyes de la Terra surten a l'exterior perquè algun pobre mortal deixi, almenys, de ser pobre. La rosada que cau en aquesta màgica matinada cura 101 malalties i fa més bell i jove a aquell que s'imprengui tot el cos. Resumint. Durant aquesta nit s'obre la porta que ens introdueix al coneixement del futur i a les dimensions màgiques de la realitat.
