Tot s'havia acabat per al Barça i, de sobte, tot segueix obert. La Lliga ha entrat en un terreny inesperat que durant dues setmanes provocarà un joc diabòlic amb les possibilitats de ser campió de l'Atlètic, el Madrid i el Barça. Hi ha combinacions esquizofrèniques i plenes de morbo, resumides en l'opció que el Barça pugui regalar-li el títol al Madrid guanyant l'Atlètic al Camp Nou. La jornada d'ahir, amb la derrota blanc-i-vermella i l'empat blanc, va agreujar el turment blaugrana després del 2-2 amb el Getafe. Aquells dos punts, la falta d'esperit, l'ha privat de tenir la Lliga a les mans. De dependre de si mateix. Només l'Atlètic té aquesta clau.
De fet, durant una bona estona hauria pogut recuperar el terreny perdut i tornar a tenir el títol a l'abast. Ho va impedir un gol de Cristiano al minut 92, el 2-2. Igual que el de Lafita, també al 92, també el 2-2, en un gest de complicitat excepcional d'una Lliga entestada a no deixar-se conquistar per ningú. En aquells dos gols li va canviar la vida el Barça. Sense Lafita i sense l'esperó de Ronaldo, seria campió amb sis punts: Elx i Atlètic.
Dins d'aquesta trama maquiavèl·lica, l'Atlètic va celebrar el gol de Cristiano que, per ara, elimina les opcions del Barça en aquest mà a mà final. Un canvi vertiginós després d'haver viscut una mala tarda. L'equip del Cholo es va complicar la vida amb una derrota al camp del Llevant (2-0) en una actuació que va evocar el Pupas de tota la vida.
Per primera vegada en molt de temps, el silenci es va imposar entre els matalassers, en especial, entre els 9.000 que a la riba del Túria van veure caure els seus i van començar a sentir la por escènica al fer números. Simeone va combatre ràpid aquesta baixada amb un discurs més cholista que mai, conscient de la necessitat de fugir de la fatalitat històrica del club. «Aquesta derrota és el millor que ens podia passar. Ens esperen tres setmanes amb molta emoció. És el moment ideal per als homes, per als futbolistes», va dir.
ESCENARI INCREÏBLE
Sense buscar-ho i sense creure-hi (Martino i els jugadors van ser els primers a donar-ho tot per perdut) el Barça es va trobar davant un escenari increïble. Hauria pogut ser fins i tot millor, un somni impossible, quan al minut 90 el València guanyava 1-2. Ara, segueix necessitant una punxada merengue per tornar a ser amo del seu destí en una Lliga embogida i a la qual l'espera un final cardíac.
El Barça es podria enfrontar a un dilema enverinat si arriba a aquesta disjuntiva final sense opcions i amb la Lliga pendent d'anar al Calderón o al Bernabéu. Una situació que generaria un terrible debat dins i fora el Camp Nou i que únicament serviria per enterbolir encara més una temporada desastrosa que, ara, encara deixa més en evidència els errors blaugranes: ha regalat 16 punts a la segona volta i 10 davant rivals de la zona baixa.
EN MANS DE LUIS ENRIQUE
A falta d'aquestes dues jornades (tres per al Madrid perquè té el partit ajornat amb el Valladolid dimecres), tot és possible. L'Atlètic serà campió sumant quatre punts entre Màlaga i Barça, en el que seria la guinda a una temporada admirable i a l'espera encara a l'horitzó Lisboa, la final de la Champions.
Ara, després d'un cap de setmana embogit per al Barça, amb Martino firmant la rendició i dubtant que es mereixi una segona oportunitat per reflotar un equip que li ha caigut a trossos, la debacle del líder amb el Llevant li obre una petita finestra per a l'esperança. Ha d'esperar, això sí, que falli el Madrid i complir amb la seva feina, cosa que ha deixat de fer unes quantes vegades. Està en mans del Valladolid, que s'hi juga la vida, i del Celta de Luis Enrique. Potser rendiria Lucho el seu primer servei al barcelonisme des de la banqueta abans de fer el salt que tant espera al Camp Nou. Si ja apareix com el primer candidat a ocupar el càrrec de Martino, no costa gaire imaginar l'ascens de la seva candidatura si complís aquest objectiu a distància.
Ningú podia sospitar el que passaria ahir. Primer amb l'Atlètic, i després al Bernabéu, que va baixar del núvol de la Champions ni més ni menys que davant un València que semblava estar mort després del cop de l'Europa League. Doncs no. Va lluitar més que el Barça, amb un coratge simbolitzat en l'esforç de Keita, sense res a guanyar. I va tenir el madridisme amb el cor encongit fins als llarguíssims cinc minuts de temps afegit. Fins que va aparèixer Cristiano per fer embogir una mica més aquesta Lliga, amb els madridistes desitjant un triomf del Barça i els de l'Atlètic al costat del Madrid. Els del Barça, com sempre. Desitjant que el Madrid perdi. I, pitjor que això, donant-se cops de cap contra la paret. Per un gol al minut 92.
ELPERIODICO