Espanya mai havia perdut amb Xile en la història. Dos empats i vuit victòries retrataven un des-equilibri claríssim. Segurament mai va perdre perquè mai va ser inferior. Que la primera derrota caigués ahir, al magne Maracaná, on Espanya tornava després de la pallissa soferta l’any passat a la Copa Confederacions, va plasmar l’ocàs. Com que no ha donat la talla el ric i brillant campió mundial, desfigurat avui en un ens deslluït i esparracat, ja no entrarà més al temple del futbol. Es quedarà fora, a les portes, demanant l’almoina de la clemència.
Ho va tenir tot i ho va perdre. No va saber renovar-se ni reinventar-se ni rejovenir-se i es va guanyar a pols l’acomiadament cruel i implacable que van patir també abans a Brasil, França i Itàlia. Ni això és un consol ni brinda una mínima explicació al desastre d’Espanya, intuït en el debut i certificat ahir en una jornada històrica. També per a Xile, equip solidari i lligat, que ha passat amb grandesa als vuitens. Igual que fa quatre anys. Però sobrant-li un partit. L’amistós que jugarà amb Holanda, l’altra classificada.
La responsabilitat d’Espanya era molt més gran que la de Sud-àfrica perquè corria el risc de perdre la corona i va sortir al camp tremolosa com un flam: al minut els xilens ja havien aparegut a l’àrea de Casillas. No es va treure la tremolor de sobre fins que es va veure alliberada de tot, fins i tot del prestigi. Amb 0-2, hi va haver una breu empenta dirigida per Iniesta, però Costa, Alba i Busquets van desaprofitar la possibilitat d’intuir un alè de vida. L’última exhalació, que tampoc va arribar amb dos intents més d’Iniesta i Cazorla.
Altres sospitosos
Sospitosos d’entrada els culers per la vinculació de la davallada blaugrana amb els símptomes que emetia Espanya, més la suplència de Piqué i Xavi ahir, van quedar esquitxats altres noms il·lustres, preservats fins ara per alguns tenint en compte el club a què pertanyen.
Iker Casillas va completar el seu enfonsament, llunyà, pronunciat, des que Mourinho el va assenyalar amb el dit, continuat per la suplència al Madrid, i els infames rumors de ser un xivato. Les seves aturades sempre el van disculpar. A Salvador va pujar al patíbul; a Maracaná va rebre la seva sentència per un error de llibre: els refusos mai poden anar dins del camp, sinó cap a un costat. Per més que el llançament de falta d’Alexis volés enverinat, que tampoc tant. Bravo va cometre un error idèntic però al meta de la Reial ningú li ha fet mal d’ull: Busquets va fallar a prop de la línia.
El Xabi dolent
El Xavi dolent no era el de la ve, sinó el de la be. Alonso, per més senyes, que es va acomiadar amb una actuació calamitosa. Va perdre la pilota que va donar pas al 0-1, va rematar malament dues vegades i va veure una targeta groga. Del Bosque el va retirar en el descans, esgotats els arguments de la seva permanència i cohabitació amb Busquets com a migcentre (Busi en té prou amb ell mateix per fer-ho tot), i va donar entrada a Koke, un dels joves que hauran d’avivar l’apagat vermell de la samarreta. Juntament amb Iniesta, l’heroi de Sud-àfrica, que encara hi és. Sense la punteria de Johannesburg. Bravo li va prendre la pilota de l’esperança.
Espanya no es va autodestruir pels errors puntuals i clars de Casillas i Alonso. Azpilicueta i Alba no van aparèixer ni una vegada en atac, Pedro va ser un simple extrem que va acompanyar el jutge de línia i Diego Costa, el gran reforç, no es va assemblar a aquell que abans era només brasiler. Ara, ni al seu país el
volen.
Sense personalitat
Va ser un equip sense personalitat que semblava desconèixer a què jugava i com volia fer-ho davant un Xile que va repetir el pla d’Holanda (tampoc sol ser el seu habitual). El plantejament de Del Bosque va variar (a un 4-2-3-1) i dos jugadors (Martínez i Pedro) van entrar sense que el revulsiu es veiés per enlloc. Tal com va transcórrer el partit, i vist el plantejament de Xile (va jugar amb cinc al darrere i tres al centre del camp), Xavi hauria estat útil per combinar amb Silva i Iniesta, orfes de més companyia, i els únics que no ensopegaven amb la pilota.
La imatge espanyola va ser depriment en contrast amb la frescor de Xile, la roja original, criden els andins. Els amics d’Alexis mereixen un respecte i l’admiració pel seu esperit: tan junts que xocaven entre ells; tan lluitadors, tan enèrgics en la carrera i en la pressió, tan assenyats per treure la pilota, sabent exactament on enviar-la, van justificar la solidesa de l’equip de Sampaoli, un petit (baixet, per ser precisos) exèrcit d’abnegats futbolistes, assedegats i famolencs com ho van ser un dia els rivals a qui van expulsar.
Fitxa tècnica:
0 - Espanya: Casillas, Azpilicueta, Javi Martínez, Sergio Ramos, Jordi Alba, Xabi Alonso (Koke, m. 46), Busquets, Pedro (Cazorla, m. 76), Silva, Iniesta, Diego Costa (Torres, m. 64).
2 - Xile: Bravo, Illa, Jara, Silva, Medel, Mena, Díaz, Vidal (Carmona, m. 88), Aránguiz (Gutiérrez, m. 64), Vargas (Valdivia, m. 84), Alexis.
Gols: 0-1 (m. 20), Vargas. 0-2 (m. 43) Aránguiz.
ELPERIODICO