En van ser cinc. I si haguessin estat sis tampoc ningú se n'hauria estranyat. Ni tan sols si la vertical, imaginativa i, sobretot, profundíssima Holanda de Van Gaal hagués firmat vuit gols. El càstig va resultar tan cruel que Espanya es va quedar sense arguments. Ni defensa. El desastrós debut, a més a més, li complica el futur en el Mundial en cas que la diferència de gols sigui decisiva al final. No va ser, ni de bon tros, la derrota de Suïssa (1-0 el 2010). El que va passar ahir a Salvador de Bahia, amb un depressiu Casillas com a retrat de la decadència del campió, no admet cap comparació. No és qüestió de números -des del Mundial del Brasil, però del 1950, la selecció no perdia així (llavors va ser un 6-1)-, sinó que no va transmetre res.
Res és res, per més que a la primera part tingués el control del partit durant uns minuts, sobretot quan Xavi i Iniesta trobaven escletxes, petites tot s'ha de dir, en l'excel·lent plantejament de Van Gaal. Louis va guanyar Vicente. Holanda va humiliar Espanya amb una derrota terrible perquè va embrutar l'estrella conquistada a Johannesburg, mentre Robben i Van Persie van fer el que van voler amb Blind, el fill, llançant-los passades com si fossin bombes.
FORAT AL CENTRE
A Espanya li va anar més o menys bé durant 40 minuts, fins que Van Gaal, que havia jugat milions de vegades aquest partit al seu quadriculat cap, va detectar on hi havia el pou del tresor. A l'esquena dels centrals d'Espanya. I, sobretot, en un porter que ho ha estat tot (excel·lent la seva mà inicial a Sneijder), però que es va ensorrar amb tant d'estrèpit que es dubta molt d'ell. Es va equivocar en el primer gol de Van Persie (es va quedar a mitja sortida, en terra de ningú), es va equivocar en el de De Vrij (no va dominar la seva àrea petita amb contundència, per més que li fessin falta prèvia) i es va equivocar de manera clamorosa en l'1-4 de Van Persie, on es va fer un nus als peus i va acabar amb cara de pena.
HUMILIACIÓ HOLANDESA
Sense porter és difícil guanyar un partit d'un Mundial. I sense defensa, encara més. A Espanya la va mantenir l'aire durant 44 minuts, fins que Piqué va llançar malament la línia de fora de joc, Ramos s'ho va quedar mirant mentre Van Persie anava camí del seu vol més bell, i Casillas no sabia ni on era ni què hi feia allà. L'empat va obrar un efecte devastador a Espanya, alhora que va impulsar l'exquisida selecció holandesa. Exquisida perquè tenia un pla traçat i li va sortir bé, potser, per l'error de Silva en el que podria haver estat el 2-0, per fulminar l'apocat, inanimat i trist equip de Del Bosque. El que va venir després serà recordat dolorosament amb el pas del temps, dels anys, de les dècades... Va ser una humiliació, una cosa mai vista, en l'estrena d'un campió.
36 MINUTS TRÀGICS
Espanya es va quedar muda. Sense veu. Quan Del Bosque va voler reaccionar amb un doble canvi (Pedro per Xabi Alonso i Torres per Diego Costa) ja anava perdent 1-2. I el pitjor encara no havia arribat. Perquè sí, Espanya va jugar amb un nou, amb un brasiler vestint la samarra blanca, xiulat en tot moment per milers de compatriotes, però no va fer aquesta sensació. Costa es va inventar un penal que no ho era. El gol de l'esperança, va pensar llavors Del Bosque. Va ser, en realitat, el gol que precedia la tragèdia.
No hi ha una paraula que expliqui millor l'enfonsament del campió, similar per la magnitud a la terrible caiguda del Barça contra el Bayern Munic, sense anar més lluny. Per molt agraït que estigui el futbol espanyol a aquest grup irrepetible de jugadors que l'han portat al paradís, ahir, a la calorosa i plujosa Salvador de Bahia, es va perdre alguna cosa més que un partit. Es va perdre l'encant, el futbol, l'estil, l'ànima... Del 6-1 del Brasil (1950) al 5-1 d'Holanda (2014).
ELPERIODICO