Aquesta crònica havia de versar sobre turistes despistats que ahir deambulaven per les dues barcelones que, a partir de les 15.00 hores, era la ciutat. La que es dirigia al nord, a la Gran Via o a la Diagonal, i la que buscava el silenci del centre. I, encara que té una mica d'això, ja que Anjia i Kurt, belgues, i David i Lucrecia, italians, deien sentir-se «defraudats» per haver-se trobat «les botigues tancades», també té molt de diàleg històric.
Començàvem malament, amb Anjia i Kurt. Acabaven de baixar d'un taxi que els havia traslladat de l'aeroport al centre. Va ser el taxista qui els va donar la seva versió de l'entapissat en vermell i groc que veien per les finestretes. «És la festa nacional», deia ell. Des d'un altaveu, es narrava, en anglès, una història del 1714 , i aquesta cronista es resignava a deambular buscant turistes fent el turista.
De manera inesperada, des de les 15.10 fins a les 17.19, tres minuts després del «Votarem, votarem», només trobava visitants que, sense saber gran cosa, volien saber-ne més i, sobretot, explicar la seva pròpia història. Parlava amb canadencs. Udo estava «en trànsit» i acabava d'adonar-se que la seva vista a «downtown» només duraria 45 minuts i no sis hores. Explicava que, al Canadà, hi ha «el cas del Québec», i se sorprenia quan li deia que el Québec és conegut a Catalunya. Al Canadà, o al seu Canadà, no se'n sap res de Catalunya.
El mateix asseguraven dos joves canadencs asseguts en un portal del passeig de Gràcia. Fins ahir no en sabien res, de l'Onze de Setembre. Una cosina que viu a Barcelona els va dir que «és una qüestió econòmica» i, automàticament, ho van associar al que passa al Québec: «No voler distribuir la riquesa, però voler tenir els privilegis de ser canadencs». Ahir van voler veure la V de prop.«El més curiós és que, sent un tema amb un missatge tan controvertit, sigui tan pacífic i familiar. Parla molt bé d'aquest país», deia Arnold. A uns carrers, onejaven les banderes del Québec entre les senyeres. Davant la parada del bus que connecta amb l'aeroport, japonesos i italians no entenien per què s'havia suspès la connexió.
Una família d'italians acabava de consultar a internet què estava passant. Un bloguer italià els havia donat la tranquil·litat que, malgrat demanar la independència, la concentració era pacífica. «¿Què significa la V?», preguntava Umberto. «Mai hem viscut una cosa així a Itàlia, i ningú parla d'això». Arribava la lliçó: en aquest cas sobre la padània italiana. Tant a la família d'italians, preocupats per com arribar a l'aeroport, com als canadencs els sorprenia una cosa que ells associaven a la seva ignorància: «¿De veritat, se celebra una derrota?».
Al portal de l'Àngel, els ambulants ja es feien a la idea que no esgotarien les banderes. Dalia, lituana, és a Barcelona seguint els tirs del Mundial de Bàsquet. Començàvem banalment: li semblava«bonic» l'ambient. La retòrica canviava amb la paraulaindependència. S'afanyava a explicar-me el procés d'independència de Lituània: «Abans vivíem en una presó, hi havia gent del KGB per tots costats. Entenc que si aquí és el mateix, vulguin independitzar-se. No veig la repressió, però no conec les arrels. ¿N'hi ha?».
David i Gerda, californians, venien de la Diagonal i es dirigien al sud, a la tranquil·litat. «És com el nostre Adams i el nostre Jefferson», deia David i la lliçó era sobre els «pares fundadors»dels EUA. David creia no haver llegit res sobre la independència de Catalunya a The Economist. «És el poble el que està al carrer i això és especial». Em feia dues preguntes. La primera: «¿Va de debò?». La segona: «¿Has d'haver nascut aquí per ser català?».
Al nord, onejaven les ikurriñes i les banderes palestines. Mary, irlandesa, assenyalava una bandera escocesa. Les preguntes que un fa expliquen d'on ve. Sense voler pronunciar la paraula violència, deia que el que veia era una festa, una cosa «molt diferent» del que succeïa a Irlanda. Havien passat pel Fossar de les Moreres, havien anat a la Diagonal i jo els vaig conèixer a Tetuan. Se sentien partícips d'una cosa única i la vivien com una festa que un es troba al calendari sense saber ni tan sols en quin dia viu. «¿Per què hi ha dues manifestacions?», em preguntava Seamus. La mirada un la posa segons l'origen.
ELPERIODICO
L'estàtua de Jordi Pujol a Premià de Dalt (Maresme) ha estat retirada aquest dimarts. El monument del fins fa pocs mesos molt honorable Jordi Pujol ha aparegut aquest matí a terra. Tot i que tècnics de l'ajuntament han intentat tornar a col·locar l'estàtua sobre el seu pedestal, finalment l'operació no ha estat possible per motius de seguretat. Finalment, l'estàtua de Pujol ha hagut de ser retirada.
