Amb els escurçons s'ha de tenir compte per partida doble: òbviament, hem d'evitar-ne la mossegada, que és perillosa i en casos extrems pot ser mortal, però també hem d'evitar atropellar-los, una circumstància relativament freqüent que n'està reduint les poblacions de manera accelerada.
A Espanya hi ha tres espècies d'escurçó, totes elles esquives i poc cosmopolites. Així que si algú ensopega amb una és perquè s'ha acostat als seus dominis en cingles o amagatalls al bosc, normalment en zones assolellades i pedregoses. I si algú és víctima de la seva mossegada és perquè ha pertorbat la seva tranquil·litat, una situació que passa molt sovint amb nens i adolescents que intenten agafar-los.«Els escurçons eviten la civilització», resumeix José María Amate, cap de l'Agència d'Avaluació de Tecnologies Sanitàries de l'Institut de Salut Carles III, que ha analitzat els successos que han tingut lloc a Espanya des del 1997.
Cada any es registren a Espanya unes 130 mossegades d'escurçó que requereixen tractament mèdic, segons dades facilitades pels hospitals, «encara que les xifres estan una mica inflades perquè algunes són realment d'escorpins o altres aràcnids i es consignen per error», afirma Amate. Catalunya és la comunitat més afectada, amb uns 25 casos de mitjana anual, un lideratge que s'atribueix a la gran població i al fet que hi ha més tradició d'activitats a la muntanya.
El risc és sempre petit perquè són espècies molt poc ubiqües. «La possibilitat d'ensopegar amb un és escassa», insisteix Daniel Fernández, expert en amfibis i rèptils i membre de la Societat Catalana d'Herpetologia (SCH). Durant dos anys de trajectes a peu setmanals per zones aptes per als escurçons, Fernández tan sols va ser capaç d'observar-ne quatre: «Molta gent creu veure'n, però gairebé sempre es tracta de colobres i altres serps inofensives», resumeix. Joan Maluquer-Margalef, president de la SCH, comenta que un dels dos tipus d'escurçons presents a Catalunya està catalogat com a vulnerable malgrat que no està protegit legalment. És difícil calcular-ne les poblacions, afegeix, però «és clar que han baixat ràpidament per culpa dels insecticides, els atropellaments i, en general, per la transformació del medi».
MORTS / Durant el període 1997-2009 es van registrar a Espanya 17 defuncions per mossegada d'escurçó, que van ser atribuïdes gairebé en exclusiva a una tardança en el tractament. «En principi-afirma Amate-, la mossegada dels escurçons ibèrics no és mortal, ni tan sols en el cas de l'escurçó pirinenc o àspid, que és el més perillós. Els casos corresponen a persones que ja estaven compromeses, com és el cas d'un malalt greu del cor i un altre amb una sobredosi d'heroïna».
Els més afectats per mossegades acostumen a ser nens d'entre 5 i 14 anys (30% dels casos), fonamentalment perquè practiquen més activitats a l'aire lliure, així com per «una determinada xuleria al voler demostrar valentia davant els amics», considera Amate. Els nens, a més a més, són els més sensibles per una simple qüestió de pes i de distribució del verí, afegeix Rosendo Ullot, metge de l'Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. L'hospital va atendre entre l'abril i l'octubre del 2013 cinc nens que havien estat mossegats en diverses zones del Montseny i el Berguedà, mentre que curiosament tan sols n'havia tingut un cas en els dos anys previs.
Si hi ha mossegades, és essencial moure l'afectat el mínim possible, posar-li gel a la ferida i portar-lo a un centre hospitalari. «Per als escurçons que tenim aquí no és recomanable allò de tallar, succionar amb la boca i posar-hi un torniquet», diu Amate.«El que és essencial és la rapidesa, evitar que el verí circuli», insisteix Ullot. Els principals efectes acostumen a manifestar-se a les 48 hores. Poder fotografiar l'animal és també important perquè permetrà que l'especialista actuï en conseqüència.
SÈRUMS MODERNS / Amate explica que els hospitals espanyols estan preparats sense problemes per atendre mossegades. En la major part de casos o bé no s'ha inoculat verí o bé la quantitat ha estat escassa, de manera que el tractament es limita, al marge de netejar la ferida, a receptar antiinflamatoris i antibiòtics, més l'aplicació de l'antitetànica si és necessari, diu Ullot: «En qualsevol cas, s'ha d'anar sempre amb compte si es volen evitar isquèmies».
Únicament s'apliquen antiverins en casos greus, normalment per mossegades al coll i altres zones sensibles. «Molts metges són reticents a utilitzar-ne a causa d'antics recels, quan els sèrums, que es fabriquen amb proteïnes de cavall, eren gairebé més perillosos -per xocs anafilàctics- que els mateixos verins -detalla l'especialista-. Però les coses han canviat i ara el risc és molt baix».
ELPERIODICO